dilluns, 18 de juny de 2007

UNKLE - War Stories

UNKLE torna a l'atac amb les seves particulars "Històries de guerra", mostrant un James Lavelle més dur.

El projecte de UNKLE sorgí el 1998, com a fruït de l'acord entre dos dels que ara són ja grans mestres de l'electrònica i l'ambient, em refereixo a James Lavelle i DJ Shadow.

El seu primer àlbum, Psyence Fiction [1998], fou aclamat per la crítica per les seves textures obscures i els seus break beats fantasmals. En el seu camí a l'èxit però, van comptar amb les inestimables col·laboracions de Thom Yorke (Radiohead) i Richard Ashcroft.


Rabbit In Your Headlights
Be There (feat. Ian Brown)

Poc després però, s'anunciava la ruptura del projecte, fet va provocar la divisió d'opinions entre els seus seguidors, qui discutien sobre la continuïtat del grup sense una peça clau com DJ Shadow.

I així va quedar reflexat en el llençament de Never, Never Land [2004], segon àlbum de UNKLE, i primer amb la participació de Richard File amb un James Lavelle qui, a pesar de comptar amb la col·laboració de Robert del Naja (Massive Attack), Josh Homme (Queens of The Stone Age) i Ian Brown (excomponent de The Stone Roses), va haver de fer front a dures crítiques dels seguidors àferrims de DJ Shadow.


Eye For An Eye
Reign (feat. Ian Brown)

Ara UNKLE torna a la càrrega en mans de James Lavelle i Richard File amb War Stories. Un àlbum on els beats fantasmals han deixat pas a rabiosos riffs de guitarra, però sense perdre l'essència que va marcar els seus orígens. Una bona ocasió de desdir-se de tots aquells qui creien que el grup no tenia cap futur i comprovar que segueix en plena forma. Fent gala d'aquesta evolució, han participat grans vocalistes com Josh Homme i Robert del Naja, qui tornen a fer les seves aportacions; a més de The Duke Spirit, Autolux i Gavin Clark (Clayhill).


Burn My Shadow

Tindrem oportunitat de poder disfrutar de UNKLE en directe a les nostres terres el 22 de Juliol al Festival de Benicàssim. Caldrà veure si el seu retorn es igual de sonat als escenaris, però el que si es segur es que és una ocasió que no es pot deixar escapar!!

dijous, 31 de maig de 2007

Grindhouse, quan s'uneixen dos ments criminals.


Grindhouse: 1. Cinema de barri on es projecten sessions dobles. 2. Gènere de cinema de baix pressupost, amb explosions, persecusions, nuesa, masclisme... Instint pur i dur.


Bé, ara que ja tenim clar el concepte, val la pena fer-li un cop d'ull a la visió particular que dos monstres del cinema com Quentin Tarantino (Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Kill Bill) i Robert Rodriguez (Abierto hasta el amanecer, El mexicano, Sin City) ens mostren en les seus respectius films. El projecte va sorgir en el moment oportú en les carreres cinematogràfiques de tots dos directors, just quan veien morir grans idees per falta de temps. Així doncs, es van posar d'acord en crear una sessió doble: Planet Terror i Death Proof. Ambdues pel·lícules són un homenatge al cinema de terror de sèrie B dels anys 70's i 80's, tot i que la primera ve a ser una horror film, i la segona un thriller.


Planet Terror ens transporta a un petit poble nordamericà que es veu inmers en el caos a causa d'un virus que transforma als seus habitants en zombies. Els principals candidats per acabar amb aquest exèrcit de morts vivents són Cherry Darling (Rose McGowan), una stripper a qui li és amputada una cama per l'atac d'un zombie i a la qual se li implanta una metralleta en el seu lloc i el seu ex-company El Wray (Freddy Rodriguez), un expert en arts marcials. A més, comptaran amb l'ajuda d'un bon equip de combatents per fer front amb l'amenaça d'aquesta plaga, i trobar refugi.
Tot això, en una mescla de terror i humor bastant gamberro, desenfadat i un tant freak, al més pur estil dels 80.



Per altra banda, Death Proof ens posa en la pell de Stuntman Mike (Kurt Russel), un psicòpata que segresta i assassina a noies joves i de gran bellesa per saciar la seva set de sang. Però no treballa sol, juntament amb el seu immens cotxe es converteix en l'autèntica màquina de matar. Entre les seves victimes cal destacar a Abernathy (Rosario Dawson) i a Pam (la polivalent Rose McGowan) qui, en boca del propi Tarantino: "Hauria de donar la sensació de que en qualsevol moment estes dos ties s'han d'enrollar", tal i com relata a l'entrevista de l'últim número de la revista Rolling Stone.
Un bon alicient per remarcar l'última obra d'un geni del cinema modern qui, aquest cop, ens presenta un thriller com els dels 70's.


Cal destacar també l'esforç de tots dos directors per tal de crear un bon clima previ a l'estrena de la doble sessió. Com ho han aconseguit? Amb una idea molt recargolada. La publicació d'una sèrie de tràilers falsos que, a més, serveixen de nexe entre les dos històries.

Els encarregats de tal honorable tasca han estat el propi Robert Rodriguez (Machete), Rob Zombie (Warewolf Women of the S.S. amb un petit "cameo" del Nicholas Cage), Edward Wright i Eli Roth, els quals superen tot tipus de barreres morals, amb sexe explícit, tortures salvatges o desmembraments de tot tipus. Fet que ha alçat veus de protesta, i que fan perillar la seva integritat, ja que caldria eliminar o retallar escenes per tal de guanyar-se la seva adequada qualificació per edats.


Les dates d'estrena al nostre país varien substancialment de les d'Estats Units, on es va presentar com una autèntica grindhouse el passat 6 d'Abril. Mentrestant, nosaltres ens haurem d'esperar per a veure les dos entregues per separat (i amb l'ordre invers), ja que Planet Terror s'estrena el próxim 3 d'Agost i Death Proof, una mica més tard, el 31 d'Agost.

Mentrestant, us deixo amb el tràiler conjunt d'aquesta bizarra obra conjunta:

dimarts, 29 de maig de 2007

Llarga vida als Kaiser!


La cita: El passat dijous 24 de Març.

La Yrun i jo ens disposem per a veure un dels concerts més moguts de la temporada, els majestuosos Kaiser Chiefs! Sense gairebé temps ni per comprar un parell de camisetes, ens adentrem al Espacio Movistar que ens mostra una estructura tan futurista com freda, sense el caliu que s'acostuma a respirar a les sales de concerts (A mi que no em toquin la Razz, eh?). Tot i així, a la sala no hi cabia ni una agulla, i el concert estava a punt de començar.

No dubtem ni un instant en sentir la que seria el primer gran himne de la nit, Everyday I Love You Less And Less! I ens adentrem entre la multitud mentre ens posem les camisetes i carreguem amb les voll damms que haviem colat d'estrangis al recinte. Un cop ben situats, ens quedem atònits del bon directe que té el grup, i en fer un cop d'ull a la resta d'assistents, comprenc que no sóm els únics impressionats...


Però l'espectacle contínua, i la següent cançó en sonar seria Heat Tides Down, una de les preferides de la Yrun. La festa es comença a animar, però el públic necessitava una espurna per encendre's. El vocalista Ricky Wilson es mostrava plenament predisposat a fer passar una bona estona corejant Ruby amb uns seguidors que a hores d'ara encara es mostraven tídims. La flama però es va encendre instants després, amb la posada en escena de la ja mítica Na Na Na Na Naa. Des de la primera nota el públic es va volcar, fou una de les més aclamades: les mans enlaire, els crits al cel i la lògica ovació en acabar la cançó.

A partir d'aquí, el concert va anar sobre rodes. Va haver-hi temps per a tot, un moment per a la nostàlgia amb I Can Do It Without You, instants per al record amb Modern Way o d'altres divertits amb Everything Is Average Nowadays.

Fins i tot vam tindre una grata sorpresa quan en un descuit, el cantant va aparèixer sobre la barra que teniem a escassos metres, va fer un glop de cada got que va passar per les seves mans i va retornar a l'escenari surfejant per sobre d'uns fans que s'amuntonaven per tocar amb les mans el seu ídol.



I per fi va arribar el torn d'un dels altres himnes de la nit (el meu preferit). Ni més ni menys que I predict a riot. Sobren les paraules, fou tot un clam. Els peus s'allunyaven del terra amb força per no tornar a trepitjar-lo fins que no acabés la cançó, les mans ben amunt, buscant el sostre d'un Espacio Movistar que va trontollar per uns instants...

Després d'una memorable Retirement i d'un petit descans, enfilavem la recta final del concert. Les escollides per a l'ocasió foren The Angry Mob i Oh My God. Abans però, vam poder gaudir d'un petit número de magia d'en Ricky, quelcom inusual en un concert, que va fer exclamar a un públic que en volia més, molt més.


Així que al ritme de "Oh my god I can't believe it, I never been this far away from home", ens despediem d'uns Kaiser Chiefs que van fer ús del seu millor repertori i de la bona forma física del grup. Ens emportavem un gran record del concert, a més d'un parell de souvenirs: la Setlist del concert i la púa del guitarrista!













You're now a proud owner of a Kaiser Chiefs set list! :D

dimarts, 22 de maig de 2007

Nord o Sud?


Els primes rajos de sol s'han decidit a aparèixer per marcar el que serà l'inici d'un calurós estiu, i amb ells, els cartells definitius dels grans festivals d'aquest any i les ganes de gresca! En aquesta ocasió, hi ha dos grans apostes:

En primer lloc tenim el Summercase, un festival acabat de nèixer i que encara està donant els seus primers passos. Aquests però, són ferms i es respalden en el seu germà el Wintercase, un festival itinerari ja consolidat després de 5 edicions amb gran èxit entre els assitents.


(fés click sobre la imatge per expandir-la)

En aquesta segona edició el Summercase ha optat per satisfer a tots el públics, amb els que ja són grans clàssics del rock, com The Jesus And Mary Chain o la grandiosa PJ Harvey i electrònica per no parar de ballar amb The Chemical Brothers i LCD Soundsystem (els quals ja van fer la seva aparició l'anterior edició en el seu format DJ Set). També hi haurà cabuda per a les melodies fantasioses dels Air o els ritmes més obscurs de DJ Shadow i per supost, el que per a mi representa els màxims exponents del festival, els genials riffs dels Kaiser Chiefs i els Bloc Party.



Per l'altra tenim el Festival Internacional de Benicàssim en la que serà la seva tretzena edició i per on ja han passat un gran nombre d'artistes internacionals des de que el 1995 sorgís com una tímida proposta d'un sol escenari, prop de les costes de Llevant.

(fés click sobre la imatge per expandir-la)

El FIB d'aquest any tampoc es queda curt en quan a propostes, en aquesta ocasió hi podem trobar grups de la talla dels Arctic Monkeys, Ok Go i The Hives com a nous referents del rock alternatiu internacional, dinosaures del rock com Iggy & The Stooges o Dinousaur Jr., sense prerdre de vista però a uns pletòrics Wilco i Kings Of Leon. En l'apartat electrònic podrem disfrutar dels ritmes energètics de Vitalic i els incombustibles Fischerspooner. A més, la presència de UNKLE, Najwajean i Gus Gus garanteixen poder gaudir del trip-hop i l'ambient en el seu estat més pur. I com no, em deixava el més important per al final, el so increíble d'uns Muse que, a hores d'ara, ja està marcant història.


L'elecció està a les vostres mans, el que si que és ben cert es que, trieu el que trieu, gaudireu d'un bon festival. Jo ja tinc la meva tria feta, i les maletes llestes per marxar cap a uns d'aquests dos monstres de l'estiu. Que els disfruteu tan com jo! :D

dimecres, 9 de maig de 2007

Manifest per a la vida

Ara que s'acosta una dura etapa d'examens, el que ens fa falta és una bona injecció d'optimisme! I per als que no tingueu exàmens també, que això sempre senta be :P


"Gaudeix de la força i la bellesa de la teva joventut,
no em facis cas...

Mai entendràs la força i la bellesa de la teva joventut,
fins que s’hagin mustigat.


Però creu-me, d’aquí a vint anys quan mirant fotos et vegis a tu mateix, veuràs com no pots veure ara quantes possibilitats tens al teu davant i el guapo que ets en realitat, no estàs tan gras com t’imagines.

No et preocupis pel futur, o preocupa’t, però sabent que fer-ho es tan efectiu com intentar resoldre una equació d’àlgebra mastegant xiclet.

Es probable que els problemes més seriosos que et sorgeixin a la vida siguin coses que ni se t’haguessin passat pel cap, d’aquelles que et sorprenen un dimarts qualsevol a les quatre de la tarda.

Tots els dies, fes alguna cosa que et faci por.

Canta.

No juguis amb els cors dels demés.
No aguantis que la gent jugui amb el teu.

No perdis el temps sentint cels.
Uns cops aniràs guanyant i altres perdent.

La carrera es llarga i al final, només competeixes contra tu mateix.

Recorda els elogis que rebis.
Oblida els insults.
I si ho aconsegueixes, diguem com...

Conserva les antigues cartes d’amor.

Tira els rebuts vells del banc.

Aixeca’t.

No et sentis culpable si no saps que fer a la vida. Les persones més interessants que conec no sabien que volien fer amb la seva vida als 22 anys. Algunes de les persones més interessants que conec, tampoc ho saben als 40.

Potser et casis, potser no.
Potser tinguis fills, potser no.
Potser et divorcies als 40.

Facis el que facis,
no et congratules massa.
Ni tampoc et censuris.
Sempre has optat per una cosa o altra, com la resta del món.

Gaudeix del teu cos,
usa’l de totes les formes que puguis,
no li tinguis por,
ni et preocupi que en pensen els demés d’ell.
És el millor instrument que tindràs mai.

Llegeix les instruccions encara que no les segueixis, no llegeixis revistes de bellesa, tan sols faran que et sentis lleig.

Coneix als teus pares,
mai saps quan marxaran per sempre.
Porta’t bé amb els teus germans,
són el millor vincle amb el teu passat
i probablement els que seguiran amb tu en el futur.

Entén que els amics venen i se’n van,
però que hi ha uns pocs escollits que has de conservar.

Esforçat en no desvincular-te de certs llocs i costums,
perquè com més gran et facis,
més necessitaràs a les persones que vas conèixer quan eres jove.

Viatja.

Ves amb compte amb els consells que compres i tinguis paciència amb qui te’ls venguin. Els consells són una forma de nostàlgia. Oferir-los és una manera de rescatar el passat de l’abocador sense sanejar-lo, pintar les parts lletges i reciclar-lo donant més valor del que té."


[Extret d'un fragment de la pel·lícula The Big Kahuna]

dimarts, 24 d’abril de 2007

La persistència de la memòria



Miri on miri, veig morir el temps.
Sóc un estany d'aigües tranquiles,
banyat pel sol d'una tarda hivern.

Miri on miri, veig morir el temps.
Sóc una roca que es manté inerta,
sota una ombra que no sap d'on prové.

Miri on miri, veig morir el temps.
Sóc un arbre amb les branques nues,
vaig perdre les fulles, mai les recuperaré.

I sento que s'acosta el moment,
quan la foscor de la nit caigui,
probablement desapareixeré.

Però quina importància té per mi el temps,
quan sé que demà hi tornaré a ser?



Natura morta, per DaKid_A

dilluns, 16 d’abril de 2007

Maxïmo Park - Our Earthly Pleasures


"Els nostres plaers terrestres" és el títul que acompanya el segon album dels anglesos Maxïmo Park. I no haguessin pogut escollir millor nom, ja que han aconseguit crear un LP molt equilibrat, on mostren per fi tot el seu potencial.



Però la carrera dels Maxïmo no comença aquí, el seu album debut, A Certain Trigger [2005], ja deixava entreveure en algunes de les seves cançons del que eren capaços els de Newcastle. Singles com aquest Apply Some Pressure o Graffiti van ser aclamats per milers de seguidors.



Ara tornen per demostrar que allò tan sols era el principi, i que la seva trajectòria musical va en ascens. Evitant caure en el parany de molts grups novells, s'han esforçat al màxim per aconseguir reinventar-se a si mateixos. Es podria dir que la seva música ha madurat; aconseguint un so més adult, propi dels grups amb certa trajectòria a les seves espatlles.



Our Earthly Pleasures [2007] és, certament, un gran àlbum, amb multitud de matissos que ens farà disfrutar de bon rock durant els seus 40 min. de duració. Lluny de ser un LP de singles, destaquen però grans cançons com Our Velocity, amb la hiperactivitat que desprén, la melodiosa i melancòlica Karaoke Plays o la magnificent The Unshockable. A més, els canvis de ritme i les sorpreses estan assegurades.

Ara tan sols queda esperar que fassin la seva aparició per les nostres terres i ens deleitin amb el seu directe, però sembla que caldrà esperar una mica...

Disfruteu-lo mentrestant! ;P